Un cop fet públic el resultat definitiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre del 2010 des de Maulets, el jovent independentista revolucionari fem una sèrie de consideracions al respecte.
Cal observar, abans que res, la importància de l'abstenció en el joc electoral. Un 40% de la ciutadania amb dret a vot no es sent identificada amb el circ de la política professional, i és un problema que no apareix als mitjans de comunicació ni a les declaracions oficials dels partits. El vot en blanc també ha assolit xifres inèdites a Catalunya, confirmant la sensació que l'actual espectacle electoral no compta amb el vist-i-plau d'un sector creixent de catalans, entre els quals destaquen els joves, les problemàtiques dels quals -com per exemple la precarietat laboral- han brillat per la seva absència durant la campanya.
A part d'això cal recordar les restriccions del sistema electoral per als catalans nouvinguts, que participen de la nostra societat i hi contribueixen econòmicament malgrat no comptar amb la nacionalitat espanyola. Excloent bona part de la població catalana del joc polític, singularment d'entre les persones més desfavorides i precàries, es perpetua un mercat de vots injust que no té en compte la població més necessitada que justament sosté a les seues esquenes l'economia; i es dona ales a les posicions xenòfobes de PxC i el PP, tristament protagonistes d'esta campanya.
D'altra banda, i si ens centrem en el ball de bastons dels partits majoritaris, el panorama ens mostra un canvi de cicle polític. El projecte dels 8 anys de tripartit “catalanista i d'esquerres” s'ha esgotat, en una campanya en la qual cap dels partits que l'han format ha estat capaç de defensar-lo. Un projecte que si bé començà amb bones intencions d'avançar en matèria nacional i social(demòcrata) ha definit uns anys que no poden definir-se més que com a decepció i covardia. En matèria de gestió del territori (Túnel de Bracons, MAT, minitransvasament, Quart Cinturó), una política social clarament insuficient, una política nacional descafeïnada, la creació d'un marc educatiu segons directrius neoliberals i dretanes (LEC, aplicació de l'EEES), i una resposta repressiva en forma de porres i Mossos d'Esquadra als moviments socials, única oposició que ha plantejat alternatives els darrers anys. Tot això sense entrar en el trist sainet de l'Estatut i la submissió a Madrid, un procés trist i poc ambiciós, fins i tot per als minsos objectius que ells mateixos s'havien fixat.
Un tripartit ja tocat i enfonsat per la seua pròpia incompetència i descoordinació ha tocat fons amb la gestió de la “crisi”. Lligat de peus i mans, sense competències ni finançament ha perdut la poca credibilitat que li quedava entre l'electorat. La victòria de CiU, per tant, no es deu a mèrits propis, sinó al fet de rebre el vot de càstig del tripartit. Convergència i Unió no ha hagut de fer absolutament res durant aquests 8 anys: ni renovar cares, ni projecte, ni discurs. Ni tan sols casos com l'escàndol de Millet i el Palau de la Música els passaren factura. CiU ha fet cas del proverbi àrab i s'ha assegut a la porta de casa esperant veure passar els cadàvers polítics de Montilla, Carod i Saura mentre prometia la lluna en un cove. El xeic Mas recupera el control de l'abeurador de l'oasi català i ho celebra al Majestic, al costat dels amics del PP. Mariano Rajoy ja deu haver-lo trucat per felicitar-lo. El govern de CiU, independentment dels pactes que pugui anunciar, no ens portarà grans sorpreses. Neoliberalisme, missa diària, negocis i comissions, festes d'alt standing, farlopa i viatges en AVE cap a Madrid per fer reverències al President del Govern a canvi d'un plat de llenties.
El panorama polític dels propers quatre anys no resulta gaire esperançador. Catalunya no és una excepció a la dinàmica europea, i en la ressaca de la més gran crisi des dels anys 20 entrega les claus de casa a la “gent d'ordre” de tota la vida. En aquest context, l'independentisme d'arrel liberal i suposada “transversalitat” de Laporta i Lòpez-Tena té ben poc a rascar, i es limitarà a compartir grup parlamentari amb el lerrouxisme de Ciudadanos. La manca d'un discurs ferm en matèria social els invalida per construir una alternativa creïble al projecte autonomista de Convergència, del qual com a màxim poden aspirar a ser un recanvi i suport parlamentari puntual.
En pocs mesos ens ve al damunt el segon round: les eleccions municipals a tot el nostre país sota administració espanyola, al Govern Balear i a la Generalitat Valenciana, acabaran de dibuixar el mapa institucional per als propers 4 anys. No en podem esperar gaires sorpreses, de tot això: ERO's, més precarietat, rescats bancaris i contrareformes socials estaran a l'ordre del dia; tot i això confiem en la capacitat de la nostra societat civil per generar contrapoder, com ja fan en les Consultes per la Independència, a les lluites pel territori o per l'idioma al llarg i ample del país o amb el municipalisme que creix cada dia que passa a les nostres viles i ciutats.
Contra el pessimisme i la desafecció, i més enllà de lemes i eslògans, des de Maulets confiem en la manera de fer les coses que millor coneixem i que apliquem des de fa tants anys, el treball constant, amb les persones, i la construcció d'alternatives transformadores i il·lusionants des de la base i sense dreceres. La nostra millor carta de presentació, més enllà d'eleccions cada 4 anys: el nostre treball diari. Seguim lluitant.
Avui, com ahir: la lluita és l'únic camí!
Per la independència i la revolució: organitza't i lluita!
Maulets, el jovent independentista revolucionari Cal observar, abans que res, la importància de l'abstenció en el joc electoral. Un 40% de la ciutadania amb dret a vot no es sent identificada amb el circ de la política professional, i és un problema que no apareix als mitjans de comunicació ni a les declaracions oficials dels partits. El vot en blanc també ha assolit xifres inèdites a Catalunya, confirmant la sensació que l'actual espectacle electoral no compta amb el vist-i-plau d'un sector creixent de catalans, entre els quals destaquen els joves, les problemàtiques dels quals -com per exemple la precarietat laboral- han brillat per la seva absència durant la campanya.
A part d'això cal recordar les restriccions del sistema electoral per als catalans nouvinguts, que participen de la nostra societat i hi contribueixen econòmicament malgrat no comptar amb la nacionalitat espanyola. Excloent bona part de la població catalana del joc polític, singularment d'entre les persones més desfavorides i precàries, es perpetua un mercat de vots injust que no té en compte la població més necessitada que justament sosté a les seues esquenes l'economia; i es dona ales a les posicions xenòfobes de PxC i el PP, tristament protagonistes d'esta campanya.
D'altra banda, i si ens centrem en el ball de bastons dels partits majoritaris, el panorama ens mostra un canvi de cicle polític. El projecte dels 8 anys de tripartit “catalanista i d'esquerres” s'ha esgotat, en una campanya en la qual cap dels partits que l'han format ha estat capaç de defensar-lo. Un projecte que si bé començà amb bones intencions d'avançar en matèria nacional i social(demòcrata) ha definit uns anys que no poden definir-se més que com a decepció i covardia. En matèria de gestió del territori (Túnel de Bracons, MAT, minitransvasament, Quart Cinturó), una política social clarament insuficient, una política nacional descafeïnada, la creació d'un marc educatiu segons directrius neoliberals i dretanes (LEC, aplicació de l'EEES), i una resposta repressiva en forma de porres i Mossos d'Esquadra als moviments socials, única oposició que ha plantejat alternatives els darrers anys. Tot això sense entrar en el trist sainet de l'Estatut i la submissió a Madrid, un procés trist i poc ambiciós, fins i tot per als minsos objectius que ells mateixos s'havien fixat.
Un tripartit ja tocat i enfonsat per la seua pròpia incompetència i descoordinació ha tocat fons amb la gestió de la “crisi”. Lligat de peus i mans, sense competències ni finançament ha perdut la poca credibilitat que li quedava entre l'electorat. La victòria de CiU, per tant, no es deu a mèrits propis, sinó al fet de rebre el vot de càstig del tripartit. Convergència i Unió no ha hagut de fer absolutament res durant aquests 8 anys: ni renovar cares, ni projecte, ni discurs. Ni tan sols casos com l'escàndol de Millet i el Palau de la Música els passaren factura. CiU ha fet cas del proverbi àrab i s'ha assegut a la porta de casa esperant veure passar els cadàvers polítics de Montilla, Carod i Saura mentre prometia la lluna en un cove. El xeic Mas recupera el control de l'abeurador de l'oasi català i ho celebra al Majestic, al costat dels amics del PP. Mariano Rajoy ja deu haver-lo trucat per felicitar-lo. El govern de CiU, independentment dels pactes que pugui anunciar, no ens portarà grans sorpreses. Neoliberalisme, missa diària, negocis i comissions, festes d'alt standing, farlopa i viatges en AVE cap a Madrid per fer reverències al President del Govern a canvi d'un plat de llenties.
El panorama polític dels propers quatre anys no resulta gaire esperançador. Catalunya no és una excepció a la dinàmica europea, i en la ressaca de la més gran crisi des dels anys 20 entrega les claus de casa a la “gent d'ordre” de tota la vida. En aquest context, l'independentisme d'arrel liberal i suposada “transversalitat” de Laporta i Lòpez-Tena té ben poc a rascar, i es limitarà a compartir grup parlamentari amb el lerrouxisme de Ciudadanos. La manca d'un discurs ferm en matèria social els invalida per construir una alternativa creïble al projecte autonomista de Convergència, del qual com a màxim poden aspirar a ser un recanvi i suport parlamentari puntual.
En pocs mesos ens ve al damunt el segon round: les eleccions municipals a tot el nostre país sota administració espanyola, al Govern Balear i a la Generalitat Valenciana, acabaran de dibuixar el mapa institucional per als propers 4 anys. No en podem esperar gaires sorpreses, de tot això: ERO's, més precarietat, rescats bancaris i contrareformes socials estaran a l'ordre del dia; tot i això confiem en la capacitat de la nostra societat civil per generar contrapoder, com ja fan en les Consultes per la Independència, a les lluites pel territori o per l'idioma al llarg i ample del país o amb el municipalisme que creix cada dia que passa a les nostres viles i ciutats.
Contra el pessimisme i la desafecció, i més enllà de lemes i eslògans, des de Maulets confiem en la manera de fer les coses que millor coneixem i que apliquem des de fa tants anys, el treball constant, amb les persones, i la construcció d'alternatives transformadores i il·lusionants des de la base i sense dreceres. La nostra millor carta de presentació, més enllà d'eleccions cada 4 anys: el nostre treball diari. Seguim lluitant.
Avui, com ahir: la lluita és l'únic camí!
Per la independència i la revolució: organitza't i lluita!
Països Catalans, 28 de novembre del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada